dijous, 27 de setembre del 2007

Berenguer Ramon II el fraticida


(1053 - Jerusalem 1097 ), Comte de Barcelona, Girona, d'Osona, Carcassona i Rasès (1076-1097).
Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Ramon Berenguer II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència.
Berenguer Ramon va dirigir una expedició contra els sarraïns de Saragossa, que ajudats per El Cid atacà la pària de Lleida, aliat de Barcelona, i Berenguer Ramon II fou fet presoner. El 1090 va caure novament presoner d'El Cid a la batalla de Tébar.
Ajudat pels genovesos i pel rei d'Aragó Sanç III atacà el 1092 la ciutat de Tortosa, i la ocupà.rència.El 5 de desembre de 1082 morí Ramon Berenguer II en un assalt al terme de Gualba. La veu popular acusà a Berenguer Ramon de ser l'artífex de la seva mort i per això l'apel·là El Fratricida.
El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.
El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i s'acordà que Berenguer Ramon II participès en la tutoria del menut, prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill del Cap d'Estopes.
El 1091 el Papa Urbà II va deslligar-lo de l'arquebisbat de Narbona i va establir l'arquebisbat de Tarragona, ocupada efímerament pel comte català.
En arribar Ramon Berenguer III a la majoria d'edat, el seu oncle li deixà el govern dels comtats.
Berenguer Ramon II morí en una peregrinació a Jerusalem.

Ramon Berenguer II el cap d'estopes


(1053 - la Perxa de l'Astor, Gualba 1082), comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès (1076-1082).
Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència.

El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa.

Les relacions amb el seu germà foren sempre tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del pare, els dos germans havien de regnar en igualtat de condicions, la situació real però, era d'una certa preeminència del Cap d'Estopes.

En una avinentesa, potser quan estava a punt de partir en una expedició vers Múrcia, es veié obligat a fer promesa solemne de repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, els vescomtes d'aquests comtats així com el de Cardona. Al seu retorn el comte donà al seu germà part de l'herència contreta del seu pare, rebent la pària de Lleida.
Vers el 1077 realitzà una expedició a Múrcia, en ajut del rei sarraí de Sevilla contra els de Toledo, València, Granada i Màlaga, que eren ajudats per Alfons VI de Castella. Aquesta expedició resultà un fracàs. Posteriorment els comtats de Barcelona i d'Urgell i la ciutat de Lleida lluitaren contra el rei sarraí de Saragossa i a conseqüència d'això el perill islàmic reculà, tant pel cantó de Lleida, on la colonització cristiana arribà fins a Sidamon i Torregrossa, com per l'actual Conca de Barberà, on el 1079 ja era repoblada l'Espluga de Francolí.

En ocasió de la preparació d'una expedició fallida el 1081, el Cid, enemistat amb el seu rei Alfons VI de Castella, anà a Barcelona i oferí la seva col·laboració, que no fou acceptada; llavors es barallà amb un nebot dels comtes i el ferí. Tot seguit passà al servei dels reis sarraïns de Saragossa, mentre que el rei de Lleida es recolzà en els navarroaragonesos primer i en els comtes de Barcelona després. Això enfrontà Berenguer Ramon amb el Cid al voltant d'Almenar a l'estiu del 1082. El primer fou derrotat i caigué presoner. Un cop alliberat, degué sentir-se frustrat i això agreujà el seu caràcter. El 5 de desembre del dit any, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l'Astor (Montnegre), fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat al, després anomenat, Gorg del Comte o de la Perxa de l'Astor, i allà fou descobert per l'astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven.

La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Ramon Berenguer II és conegut com el Fratricida.

El cos de l'assassinat fou dut a Girona i sepultat a la catedral d'aquesta ciutat.


El 1078 es casà amb Mafalda de Pulla-Calàbria, filla de Robert d'Hauteville i duc de Calàbria. D'aquest matrimoni en nasqueren:



  • la infanta Almodis de Barcelona (v1078-v1140), casada després de 1105 amb Bernat Amat, vescomte de Cardona

  • la infanta Mafalda de Barcelona, casada amb Arnau Guillem, vescomte de Fenollet

  • l'infant Ramon Berenguer III (1082-1131), comte de Barcelona

El fill pòstum del comte, Ramon Berenguer III, fou designat hereu el mateix any del seu naixement però tingué la tutela del seu oncle Berenguer Ramon II fins a la mort d'aquest el 1097, mort a prop d'Hostalric, al gorg del comte.

dijous, 20 de setembre del 2007

Còdex dels Usatges


Els comtes catalans van veure la necessitat de reunir les normes i lleis que eren d'ús quotidià. A Barcelona, Ramon Berenguer I va materialitzar aquestes normes en un document escrit: els Usatges de Barcelona. A altres indrets de Catalunya, com Tortosa i Lleida, es van redactar codis semblants, però els més coneguts són els Usatges de Barcelona.

Almodis de la Marca


( Tolosa, França v 1020 - Barcelona 1071), fou una comtessa consort de Barcelona ((1052-1071).Filla del comte occità Bernat I de la Marca i d'Amèlia. Fou germana de Llúcia de la Marca que es casà amb el comte Artau I de Pallars Sobirà.


Vers el 1014 es casà amb Guillem III d'Arlès, casament que posteriorment fou anul·lat per la joventut d'Almodis.
Vers el 1020 es casà amb Ponç III de Tolosa del qual obtingué el divorci el 1052. D'aquest matrimoni tingué:
l'infant Guillem IV de Tolosa (1044-1093), comte de Tolosa
Estant casada amb Ponç III el comte de Barcelona Ramon Berenguer I la raptà i la convertí en la seva tercera esposa l'any 1052. D'aquest matrimoni en nasqueren:
l'infant Ramon Berenguer II (1053-1082), comte de Barcelona
l'infant Berenguer Ramon II (1053-1097), comte de Barcelona
la infanta Agnès de Barcelona (v 1056-d 1071)
la infanta Sança de Barcelona (v 1057-1095)

La comtessa-àvia Ermessenda s'hi oposà i n'obtingué l'excomunió, fet que promogué una veritable guerra que no es va resoldre fins el 1057. Aquesta aliança matrimonial aportava drets sobre el Llenguadoc que refermaven les relacions entre la casa de Barcelona amb les terres ultrapirinenques.
Almodis, com que era una dona madura per l'experiència i d'una notable formació cultural, fou associada al govern pel seu marit, i cooperà amb ell en la compra dels drets sobre els comtats de Carcassona i Rasès. Però per qüestions successòries es guanyà l'animadversió del seu fillastre Pere Ramon, que l'assassinà el 16 de novembre de 1071.
La seva herència passà indivisa als fills bessons, Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II.

Ramon Berenguer I el vell


( v 1023 - 1076 ), Comte de Barcelona i Girona (1035-1076) i Comte d'Osona (1054-1076) i Comte de Carcassona i Rasès (1067-1076)A la seva mort (1035), Berenguer Ramon I va repartir els seus dominis entre els seus tres fills; Guillem (1035-1054) fou comte d’Osona, Ramon Berenguer I (1035-1076) va obtenir Girona i Barcelona, excepte l'extrem sud, entre el Llobregat i la frontera amb l'Islam, que, constituït en comtat de Penedès fou per a Sanç (1035-1049); aquests tres hereus, com que eren menors d'edat, quedaren sota la tutela de la seva àvia Ermessenda, l'única representant efectiva del poder comtal a Barcelona, Girona, Osona i el Penedès entre 1035 i 1041.Ramon Berenguer I (1035-1076) qui, el 1041, arribat a la majoria d’edat, va començar a exercir efectivament les seves funcions. Si per la seva condició de comte, li hauria correspost aliniar-se amb el grup de la seva àvia Ermessenda, per edat, Ramon Berenguer I pertany a la generació de Mir Geribert i els seus barons, i, doncs, pensa com ells. Per això, el projecte polític de Ramon Berenguer I serà, naturalment, el d’imposar-se als barons rebels però no pas, tal com defensaven Ermessenda i els seus curials, sobre la base de retornar a l’ordre vigent en temps del seu avi Ramon Borrell, a qui el jove comte ni tan sols havia arribat a conèixer, sinó d’acceptar les noves pràctiques feudals, les quals, per a Ramon Berenguer I, nascut vers 1029, havien existit de tota la vida. Per això, en tot el procès de lluites que a Barcelona, Girona i Osona es patirà entre 1041 i 1059, en alguns casos, Ermessenda arribarà a posicionar-se contra el seu nét.Poc després, però, un cop s’hagué apoderat del comtat en poder de la seva àvia, reconstruint així l’eix Barcelona-Girona, base de la força de la nissaga comtal, Ramon Berenguer I es reconcilià amb Ermessenda.Si Ramon Berenguer I va poder dominar la situació a Barcelona, no fou només pel suport de la massa urbana, contrària al ban que pretenia imposar-hi el clan vescomtal, sinó també per l’ajuda d’Ermessenda la qual, però, com que no es refiava del seu nét, massa propens a entendre’s amb la noblesa feudal, va condicionar el seu suport al comte al casament de Ramon Berenguer I amb Blanca de Narbona, dona de confiança d’Ermessenda. En el seu govern, el comte no seguia les directrius de la seva àvia d’aconsellar-se dels jutges i dels prelats, sinó que resolia les seves relacions amb la noblesa mitjançant juraments i convenientiae, i no pas d’acord amb la llei, per això, va començar a crear-se una tibantor entre Ermessenda i el seu nét, que arribà a la ruptura total el 1052, quan Ramon Berenguer I va prendre la decisió de repudiar Blanca de Narbona i casar-se amb Almodis de la Marca; Emressenda va moure les seves influències entre les jerarquies eclesiàstiques fins que, el 1056, va aconseguir del Papa Víctor II i dels arquebisbes de Narbona i d’Arles una sentència d’excomunió contra Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca,per adulteri, ja que aquesta, per unir-se a Ramon Berenguer, havia abandonat el seu anterior marit, el comte de Tolosa.
La situació política es capgirà, tanmateix, a favor de Ramon Berenguer I. Ermessenda es retirà i morí, mesos després, l'1 de març de 1058.

El 1039 es casà amb Elisabet de Nimes, probablement filla del vescomteRaimon Bernat I de Nimes. Tingueren:



  • l'infant Pere Ramon de Barcelona (? -a 1071)

  • l'infant Arnau de Barcelona (? -v 1045)

  • l'infant Berenguer de Barcelona (? -v 1045)

El 1051 es casà amb Blanca de Narbona, filla de Llop Ató Zuberoa i Ermengarda de Narbona. Fou repudiada l'any següent sense tenir descendència.
El 1056 es casà, en terceres núpcies, amb Almodis de la Marca, filla del comte Bernat I de Rasès. Tingueren:



  • la infanta Agnès de Barcelona (v 1056-d 1071), casada el 1070 amb el comte Guigues VII d'Albon

  • l'infant Ramon Berenguer II (1053-1082), comte de Barcelona

  • l'infant Berenguer Ramon II (1053-1097) comte de Barcelona

  • la infanta Sança de Barcelona (v 1076-1095).

La línia dinàstica del Casal de Barcelona s'havia alterat el 1071 arran de l'assassinat d'Almodis pel primogènit Pere Ramon, fill de l’anterior matrimoni de Ramon Berenguer I amb Elisabet de Nimes. Com explica Santiago Sobrequès a Els grans comtes de Barcelona dins de la nissaga barcelonina, la comtessa actuà sempre amb preponderància, tal com ho mostren certs detalls, com ara la redacció, en temps d’Almodis dels documents de la cort sempre per duplicat, amb un exemplar per al comte i un altre per a la comtessa; a més, en els papers oficials, Almodis s'hi feia esmentar sempre, ignorant sovint el primogènit. Pere Ramon, l'hereu dels comtats, degué considerar sempre una cosa anormal aquest protagonisme d'Almodis de la Marca, que, per exemple, la comtessa Ermessenda de Carcassona mai no havia pretés en vida del seu marit, el comte Ramon Borrell. Segurament, l'odi del primogènit cap a la comtessa s’exacerbà després de veure com la complexa, i laboriosa, adquisició dels comtats de Carcassona i Rasès s’havia fet amb l’únic propòsit, de constituir un domini propi per a Ramon Berenguer Cap d’Estopes, fill d'Almodis de la Marca. Pere Ramon assassinà la comtessa d’una manera gens premeditada, potser amb les seves pròpies mans; arran del seu crim, el primogènit fou desposseït dels drets successoris, i el 1072-73, el papa Gregori VII va condemnar-lo a l’exili i a redimir-se lluitant contra els infidels, en combat contra els quals, l’ex-hereu de Barcelona va morir a al-Àndalus.
Després de tot aquest fet, Ramon Berenguer I va prendre la decisió de deixar els seus dominis en cogovern als seus dos fills, haguts d’Almodis de la Marca, Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II, els quals, bessons o, si més no, amb poca diferència d’edat, havien de regir Barcelona, Girona i Osona en absolut condomini i plena igualtat de tal manera que, segons s’havia establert, si algú jurava fidelitat a un dels dos comtes de Barcelona, n’havia de jurar també a l’altre. Les posteriors dissensions entre els dos germans afebliren el poder comtal; a més, el cogovern anunciava una futura divisió del domini barceloní, inevitable si tots dos comtes haguessin tingut descendència.


Va promulgar el "Codi dels Usatges"(1058/1060/1064/1068),que durant segles ha estat la base de la constitució civil de Catalunya.


Ramon berenguer i la seva esposa Almodis estan enterrats a la catedral de Barcelona.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Berenguer Ramon I, el corbat

(v 1006 - 1035 ), Comte d'Osona (1017-1035) i Comte de Barcelona (1018-1035).
El sobrenom d'el Corbat amb el qual se'l coneix no té fonament històric i és producte d'una confusió que data del segle XIII. Fill de Ramon Borrell, comte de Barcelona, i d'Ermessenda de Carcassona.
La figura de Berenguer Ramon I té una doble vessant. Per una banda, ha passat a la història com un home equànime. Durant el seu mandat va predominar la pau. Va sotmetre pacíficament el comte d'Urgell, Ermengol, restablí la concòrdia amb el comte Hug I d'Empúries i tingué excel·lents relacions amb Guillem I de Besalú i Guifré II de Cerdanya. També va tenir bones relacions amb el Papa i el 1032 va realitzar un viatge a Roma. A més, anà diverses vegades a Saragossa i a Navarra, per entrevistar-se amb Sanç Garcés III el Major, rei de Navarra, i unificar criteris en les relacions amb els comtes de Tolosa. Els seus homes de confiança i consellers foren l'abat Oliba,el jutge Ponç Bofill, Gombau de Besora i els bisbes Pere de Girona i Deudat de Barcelona.
El 1025 va promulgar un decret que alliberava els propietaris de terres de qualsevol vinculació jurisdiccional que no fos la del comtat i els deslliurà d'impostos.
D'altra banda, el govern de Berenguer Ramon I va marcar el començament del declivi del poder comtal. En morir el seu pare (1018), Berenguer Ramon encara era menor d'edat i la seva mare Ermessenda actuà com a tutora i regent fins al 1023. Però quan Berenguer Ramon va arribar a la majoria d'edat no va començar a governar sol sinó que Ermessenda va continuar associada al govern.
Segons alguns cronistes, el caràcter de Berenguer Ramon era feble e indecís. A més, la política de pau amb l'Islam anava en contra dels desitjos de la noblesa que veien la guerra com l'única manera d'aconseguir glòria i riqueses. Això va fer que alguns nobles comencessin a actuar al marge del poder comtal. Ermessenda, en canvi, era enèrgica i decidida i va intentar de totes totes imposar la seva autoritat sobre els altres nobles. Però la seva condició de dona li impedia d'exercir de cabdill militar i per tant d'organitzar alguna ràtzia o expedició militar que satisfés les ànsies de poder dels aristòcrates.
El 1018 es casà amb Sança de Gascunya, amb la qual no tingué fills.
El 1021 es casà amb Sança de Castella filla de Sanç Garcia, comte de Castella. Van tenir dos fills:
  • l'infant Ramon Berenguer (1023-1076), comte de Barcelona
  • l'infant Sanç d'Olèrdola

L'any 1027es va tornar a casar, aquest cop amb Guisla de Lluçà, filla del veguer de Balsareny. Van tenir tres fills:

  • l'infant Guillem I d'Osona (1028-?), comte d'Osona
  • l'infant Bernat Berenguer de Barcelona
  • la infanta Sibil·la de Barcelona (1035-1074), casada vers el 1056 amb Enric de Borgonya, pares del comte Enric de Portugal.

La desintegració del poder comtal es va fer més evident quan, poc abans de morir, l'any 1035, Berenguer Ramon I va repartir els seus dominis entre els seus fills: Ramo Berenguer va rebre Girona i Barcelona fins al riu Llobregat; Sanç d'Olèrdola, el territori fronterer que anava des del Llobregat fins a la terra dels musulmans, constituit com a Comtat del Penedès amb capital a Olèrdola; i a Guillem li va deixar Osona.

Ermessenda de Carcassona

(975-1058) (975-Girona, 1058)

Destacà en la política catalana del segle XI. Al costat del seu marit, va dirigir els afers comtals, va presidir assemblees i tribunals i va participar en campanyes militars, com les d'Al-Andalus. Mort el marit, va continuar dirigint la política del comtat, primer com a tutora del seu fill Berenguer Ramon I fins a la seva majoria d'edat, i, després, com a tutora del seu nét, Ramon Berenguer I.

Ermessenda va tenir una relació molt estreta amb l'Església catalana de l'època. El seu sepulcre es conserva a la catedral de Girona, un dels llocs més antics on es veuen els pals vermells sobre fons daurat de l'escut comtal de Barcelona.

Ramon Borrell I


(? 972 - Barcelona, 1017), Comte de Barcelona, Girona i Osona (992-1017).
Fill gran del comte Borrell II de Barcelona i de la seva primera esposa Letgarda de Tolosa.
Associat al poder pel seu pare el 988, va governar sol a partir de la mort d'aquest, el 992.
El 993 es casà amb Ermessenda de Carcassona, filla de Roger I, comte de Carcassona. Van tenir un fill: Berenguer Ramon I (v. 1006). Ermessenda participà amb ell en el govern dels comtats, en la presidència de les assemblees i tribunals i en les campanyes militars a Al-Àndalus.
Durant els anys 1000-1002, va ser objecte de diverses ràtzies del cabdill musulmà Almansor. El 1003 va dirigir una expedició a Lleida que va ser contestada amb una nova ràtzia del fill d'Almansor, Abd al-Malik.
L'any 1010, aprofitant que el Califat de Còrdova havia entrat en un procés de descomposició en taifes va organitzar una expedició a Còrdova juntament amb Ermengol I d'Urgell, Bernat de Besalú i Wahid, un cabdill musulmà partidari de l'omeia Muhammad al-Mahdi. L'expedició va derrotar Sulayman prop de Còrdova, fet que va posar fi, definitivament, al domini musulmà sobre Catalunya. A més, amb la seva relació directa amb el Papa Silvestre II, va reforçar la seva indepèndencia respecte el rei de França. Els anys 1015-1016 va realitzar noves expedicions a l'Ebre i al Segre.
Durant aquestes ràtzies, sobretot en la de l'any 1010, a més de victòries militars es van obtenir importants botins, principal motiu de la participació dels nobles en la guerra.
De cares a l'interior, va estimular la repoblació de la part oriental de la Segarra, la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona. També va impulsar la construcció de la catedral de Barcelona.
Com a curiositat, direm que Ramon Borrell va ser el primer comte català que encunyà moneda pròpia.
A la seva mort, el 1017, va ser succeït pel seu fill Berenguer Ramon I. La seva vídua Ermessenda actuarà com a regent fins a la majoria d'edat de l'infant, el 1023.

Borrell II

( 927 - 992 ), Comte de Barcelona, Girona i Osona (947-992) i Comte d'Urgell (948-99).
Fill de Sunyer I i de la seva segona muller, Riquilda de Tolosa.
L'any 947, en retirar-se el seu pare a la vida monacal, va accedir al govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona. Fins al 966 va compartir aquesta tasca amb el seu germà Miró I. El 948 va heretar el comtat d'Urgell en morir el seu oncle Sunifred II).

Al contrari que el seu pare va ser un comte molt més diplomàtic que no pas militar. Va procurar mantenir sempre relacions cordials amb els seus dos poderosos veïns: els francs, al nord i els musulmans, al sud. Va intercanviar ambaixades amb Còrdova (centre del poder musulmà) i signà un tractat de pau amb el Califa Al-Hakam II.
També va mantenir una bona relació amb el Papat. El 970 va viatjar a Roma per intentar reorganitzar l'administració religiosa catalana i restaurar l'arquebisbat de Tarragona.
Va ser un protector de les ciències i la cultura. Invità el famós monjo Gerbert d'Orlhac, que uns anys més tard arribaria a Papa amb el nom de Silvestre II, a residir al comtat, perquè ampliés estudis.
Malgrat tots aquests esforços, sota el seu mandat els territoris de la Marca Hispànica van sofrir un greu atac del cabdill musulmà Almansor o Al-Mansur, el qual va arrassar Barcelona el 985 en una important ràtzia. La ciutat va ser destruida i saquejada i molts dels seus ciutadans van ser fets presoners.
Les peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes a Verdun. Com a conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vasallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder.


El 968 es va casar amb Letgarda de Tolosa, filla de Raimon III, duc d'Aquitània. Van tenir 2 fills i 2 filles:



  • Ramon Borrell (972-1017), comte de Barcelona

  • Ermengol I (975-1011), comte d'Urgell

  • Ermengarda (?-1030), casada amb el vescomte Geribert de Barcelona

  • Riquilda (? -1041), casada amb el vescomte Udalard I de Barcelona.

Després de la mort de Letgarda es va tornar a casar, vers el 980, amb Eimeruda d'Alvèrnia, filla del comte d'Alvèrnia Raimon d'Alvèrnia.
A partir del 988 va compartir el govern amb els seus fills Ramon Borrell i Ermengol, que van començar a governar sols a partir de 30 de setembre de 992, dia en que Borrell II morí.

dimarts, 18 de setembre del 2007

La Pau i Treva de Déu

La Pau i Treva de Déu fou un moviment social impulsat al segle XI com a resposta de l'Església i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals. Es poden considerar l'origen de les Corts Catalanes.

Pau Casals. El discurs a les Nacions Unides


El dia 24 d’octubre de 1971, amb 94 anys d’edat, va pujar al pòdium de les Nacions Unides, davant l’expectació de tot el món, el compositor i creador de l’«Himne de la Pau», Pau Casals, per dirigir per primera vegada l’audició d’aquest esperançador cant, i perquè li fos lliurada pel llavors Secretari General de les NU, U’Thant, la medalla en reconeixement de l’home que havia consagrat la seva vida per la causa de la veritat, pau i llibertat. Aquestes varen ser les paraules que va pronunciar abans que tots els membres de les Nacions Unides dempeus, li oferissin un calorós aplaudiment:
«Jo sóc català. Avui Catalunya és un grup de províncies d’Espanya. Però abans Catalunya era una nació, potser ha estat la nació més gran del món. Us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra i fou a Catalunya on hi va haver un principi de "Nacions Unides". Totes les autoritats de Catalunya es varen reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya, per parlar de Pau, de Pau en el món. Van instaurar la "Treva de Déu"».

Tractat de Verdúm

El Tractat de Verdun va ser signat el dia 11 d'agost del 843 per Lotari I, Carles el Calb i Lluís el Germànic, fills de Lluís el Pietós i néts de Carlemany per tal repartir-se els territoris de l'Imperi Carolingi i posar fi a anys d'hostilitats.
El 840, a la mort de Lluís el Pietós, la guerra entre els seus fills va començar immediatament. El fill gran, Lotari, va reclamar submissió als seus dos germans, Lluís i Carles, i poder sobre els seus regnes. Un altre germà, Pipí I d'Aquitània, no va prendre part en la disputa ja que havia mort el 838, però el seu fill Pipí II havia heretat el regne d'Aquitània en contra de la voluntat del seu avi, Lluís I, que volia deixar el regne al seu fill Carles. Lotari va donar suport a les reclamacions de Pipí II.
El 841, Lluís el Germànic, fill del primer matrimoni de Lluís I, es va aliar amb Carles, fill d'un segon matrimoni, i tots dos junts van derrotar l'exèrcit de Lotari a la Batalla de Fontenay. El 842, els dos germans van segellar la seva aliança en el Jurament d'Estrasburg. Després d'això, Lotari es va mostrar disposat a negociar.
Finalment, segons va quedar estipulat en el tractat, Lotari va rebre la França mitja, del Mar del Nord a Itàlia i el títol d'Emperador d'Occident; Lluís el Germànic, la França oriental o Germania (el futur Imperi Alemany); i Carles, la França occidental (el futur Regne de França).
Sovint es presenta aquest tractat com l'inici de la dissolució del gran imperi de Carlemany, però en realitat reflecteix l'adhesió a la idea franca de la divisió de l'herència, enlloc de la primogenitura. Si Carlemany no va poder seguir aquest costum va ser degut a la mort prematura de tots els seus fills, excepte Lluís I.

Guifré I, el pilós


Anomenat el Pilós-perque era molt pelut- ( v 840- 897), Comte d'Urgell i Cerdanya (870-897); Comte de Barcelona i Girona (878-897); Conflent (896-89); Comte d'Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió estava gairebé despoblada.Orígens familiars
La llegenda el fa fill del comte Guifré d'Arria, cavaller del Conflent, i venjador de la mort del seu pare assassinat per Salomó, al qual Guifré el Pilós donà mort. Hi ha qui situa el naixement de Guifré a Rià (Conflent). Genealogia de Guifré el Pilós dins d'Els primers comtes catalans, es considera que Guifré era fill de Sunifred I, nomenat Comte d'Urgell i de Cerdanya el 834 per l'emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona. Sunifred era fill de Bel·ló de Carcassona, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d'Empúries i Rosselló (834-848) se'ls denomina bel·lònides.
En les lluites dinàstiques sorgides a l'Imperi franc després de la mort de Lluís el Pietós (840) i del Tractat de Verdun (843), Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona (825-832 i 835-844), Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes (828-832 i 835-844) i de Tolosa (835-844) va alinear-se amb Pipí II d'Aquitània, i els bel·lònides a Carles el Calb; el 844, després d’haver-se apoderat de Tolosa, Carles hi capturà Bernat i el féu executar. Després de la fi de Bernat, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a Sunifred d'Urgell-Cerdanya.
El 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània nomenat comte de Barcelona per Pipí II, s'apoderà d’aquest comtat i del d'Empúries on féu executar Sunifred i Sunyer I, lleials a Carles el Calb. I aquest fet significà la fi provisional dels bel·lònides.

El 877 es casà amb Gunilda d'Empúries o Guinedilda de Flandes, tot depenent de les fonts, i tingueren:



  • Radulf de Barcelona (?-940), bisbe d'Urgell i abat de Ripoll

  • Guifré II Borrell (v874-911), comte de Barcelona

  • Sunyer I (?-951), comte de Barcelona

  • Miró II (?-927), comte de Cerdanya i comte de Besalú

  • Sunifred II d'Urgell (?-948), comte d'Urgell

  • Emma (880?-942), abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses

  • Quíxol, Cixilona o Xixilona

  • Riquilda

  • Emerssenda (?-v925)

El 883 o 884 els àrabs es van sentir amenaçats per l’expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions (Cardona per exemple) a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.
La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tantallatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Lleida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismail ben Musa. L’atac no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants.
El successor de Ismail, Llop Ibn Muhammad atacà Barcelona uns anys després, i Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897, a la Vall d'Ora, al Solsonès. Les seves despulles romanen al monestir de Ripoll.
A finals del segle IX no hi havia establert cap criteri per determinar com s'havia de dur a terme la successió dels comtes catalans. Els reis havien perdut la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica il·legal que, a més de negligir l’autoritat del rei, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar. Aquesta pràctica va ser iniciada el 895 a la mort de Miró el Vell. El seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d’intervenció del rei franc Odó, a Sunyer II d'Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós.A la mort de Guifré, en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d’herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent i Berga.
La visió actual sobre Guifré el Pilós ve encara condicionada per la imatge forjada pels historiadors del segle XIX de Guifré com a l’artífex no ja de la independència dels comtats catalans sinó del naixement de Catalunya i tot, idea popularitzada durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra amb la seva frase Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans. I així van difondre’s entre la gent llegendes com la de l’origen de les quatre barres -ferit de mort lluitant contra els sarraïns, Guifré el Pilós es mullà els dits amb sang de la nafra, els passà per sobre del seu escut i així es creà la bandera de Catalunya- inventada, segons sembla, al segle XVI.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Sunifred d'Urgell

(?-848) comte d'Urgell i Cerdanya 843-884, comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Narbona i Comte Conflent ( comarca de la Catalunya Nord amb capital a Prada, part del Pirineu Oriental).

Fill del comte de Bel.ló de Carcassona i germà del comte Sunyer d'Empúries i Oliva de Carcassona.

Es Casà amb una noble, Emeressenda de la qual tingué:


  • Guifré el pilós

  • Miró I

  • Radulf

  • Sunifred

  • Riculf

  • Sesenanda

  • Emerssenda.


El 834, el rei franc Lluís el Pietós li va donar els comtats d'Urgell i Cerdanya que pertanyien a Galí I Asnar (aliat de Musa ibn Musa de la família dels Banu Qasi), i que va ocupar el 835 la Cerdanya i cap al 838 l'Urgell.
El 842 una expedició musulmana, ordenada per l'emir de Còrdova Abd al-Rahman II i dirigida per Abd al-Wahid ibn Yazid i Musa ibn Musa va envair el comtat de Barcelona. Els àrabs van creuar per les zones de l'interior (Bages, Lluçanès i Osona) amb la intenció de dirigir-se cap a Narbona, però van ser aturats per les forces de Sunifred abans d'arribar a la Cerdanya, probablement a la Vall de Ribes. Aquest èxit degué influir perquè, el 844, a la mort de Bernat de Septimània, el nou rei franc Carles II el Calb nomenés Sunifred comte i marquès de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Melguelh i Nimes (a més de Cerdanya i Urgell). El desembre del 847 l'emir va demanar la signatura d'un tractat de pau.
El comtat del Conflent va passar a dependre de la Cerdanya, i per tant de Sunifred, segurament a la mort de Berà II (entre el 846 i el 848).

Probablement, tant Sunifred com el seu germà Sunyer van ser assassinats per Guillem de Septimània, fill de Bernat de Septimània, que aliat amb Pipí II d'Aquitània es va revoltar contra Carles el Calb el 848 i va ocupar els comtats d'Empúries i Barcelona.



El Comtat de Barcelona


El comtat de Barcelona fou un dels que es constituí al territori ,que al segle IX, alguns cronistes francs denominaren Marca Hispànica.
Els orígens del comtat de Barcelona es remunten a divisions territorials d'època visigoda, que ja venien del baix Imperi Romà. El comtat de Barcelona sempre fou fronterer amb al-Àndalus; en un primer moment, la conquesta franca de l'any 801 féu arribar el comtat de Barcelona fins a l'Arc de Berà, però aviat retrocedí cap al riu Llobregat, d'on no es mogué durant tots els segles IX i X.
El domini franc fou efectiu al comtat de Barclona durant gairebé tot el segle IX; en aquest periòde els comtes eren uns funcionaris que el rei nomenava i destituïa al seu gust. Ara bé, després de la mort de Lluís el Tartamut, esdevinguda el 879, el poder carolingi es descompongué i a Barcelona igual com a tot arreu de l'antic Imperi Caroling, els comtes esdevingueren petits sobirans hereditaris. Així, el 897, a la mort de Guifré I (Guifré el Pilós), nomenat comte de Barcelona per Lluís el Tartamut el 878, el comtat passà als seus fills -Guifré Borrell(897-911) i Sunyer (911-948)- sense que el rei hi intervingués per a res. En el moment que en fou nomenat comte Guifré el Pilós, el comtat de Barcelona limitava al sud amb el mar, al nord-oest amb el comtat de Girona i des de Sant Marçal, confrontava amb el comtat d'Osona. Més enllà del riu Llobregat, el Penedès era terra de ningú, gairebé despoblada i sempre exposada a atacs i contraatacs tant des de la banda cristiana com de la musulmana. Durant el govern de Guifré, el comtat de Barcelona reprengué el seu límit antic amb la conquesta del Montcau-Sant Llorenç i de Montserrat, així com d'una petita part del Penedès, que continuava sent la vertadera marca (frontera amb l'Islam) del comtat. Tanmateix, arran de l'atac musulmà del 897, en què hi fou mort el mateix Guifré, el Vallès va quedar pràcticament despoblat.

diumenge, 16 de setembre del 2007

LA HISTÒRIA


Em fascina la història, de fet no ho sé quan va ser que em vaig sentir atreta per ella.
Però sobretot el que més m'agrada és la vida rellevant que tingueren els nostres Comtes i Reis de Catalunya. M'he endinsat pels racons de les seves vides i aquí en aquest blog que avui obro al vostre abast, voldria fer-vos participe de les meves mirades a aquesta gent que fa milers d'anys van omplir cròniques...
Comentaré cosetes que van passar, unes d'importants i d'altres pel simple fet de esbrinar una mica més, com era el seu tarannà i la seva manera de veure les coses, també comentaré els envolics de les famílies que per tenir més terres casaven nebodes amb tiets i d'altres barbaritats, això sí, l'esglèsia ho consentia si pel mig hi havien diners o d'altres interesos polítics.
Tenim molta més història abans de Sunifred d'Urgell, però jo començaré per aquí.