El comtat de Barcelona fou un dels que es constituí al territori ,que al segle IX, alguns cronistes francs denominaren Marca Hispànica.
Els orígens del comtat de Barcelona es remunten a divisions territorials d'època visigoda, que ja venien del baix Imperi Romà. El comtat de Barcelona sempre fou fronterer amb al-Àndalus; en un primer moment, la conquesta franca de l'any 801 féu arribar el comtat de Barcelona fins a l'Arc de Berà, però aviat retrocedí cap al riu Llobregat, d'on no es mogué durant tots els segles IX i X.
El domini franc fou efectiu al comtat de Barclona durant gairebé tot el segle IX; en aquest periòde els comtes eren uns funcionaris que el rei nomenava i destituïa al seu gust. Ara bé, després de la mort de Lluís el Tartamut, esdevinguda el 879, el poder carolingi es descompongué i a Barcelona igual com a tot arreu de l'antic Imperi Caroling, els comtes esdevingueren petits sobirans hereditaris. Així, el 897, a la mort de Guifré I (Guifré el Pilós), nomenat comte de Barcelona per Lluís el Tartamut el 878, el comtat passà als seus fills -Guifré Borrell(897-911) i Sunyer (911-948)- sense que el rei hi intervingués per a res. En el moment que en fou nomenat comte Guifré el Pilós, el comtat de Barcelona limitava al sud amb el mar, al nord-oest amb el comtat de Girona i des de Sant Marçal, confrontava amb el comtat d'Osona. Més enllà del riu Llobregat, el Penedès era terra de ningú, gairebé despoblada i sempre exposada a atacs i contraatacs tant des de la banda cristiana com de la musulmana. Durant el govern de Guifré, el comtat de Barcelona reprengué el seu límit antic amb la conquesta del Montcau-Sant Llorenç i de Montserrat, així com d'una petita part del Penedès, que continuava sent la vertadera marca (frontera amb l'Islam) del comtat. Tanmateix, arran de l'atac musulmà del 897, en què hi fou mort el mateix Guifré, el Vallès va quedar pràcticament despoblat.
Els orígens del comtat de Barcelona es remunten a divisions territorials d'època visigoda, que ja venien del baix Imperi Romà. El comtat de Barcelona sempre fou fronterer amb al-Àndalus; en un primer moment, la conquesta franca de l'any 801 féu arribar el comtat de Barcelona fins a l'Arc de Berà, però aviat retrocedí cap al riu Llobregat, d'on no es mogué durant tots els segles IX i X.
El domini franc fou efectiu al comtat de Barclona durant gairebé tot el segle IX; en aquest periòde els comtes eren uns funcionaris que el rei nomenava i destituïa al seu gust. Ara bé, després de la mort de Lluís el Tartamut, esdevinguda el 879, el poder carolingi es descompongué i a Barcelona igual com a tot arreu de l'antic Imperi Caroling, els comtes esdevingueren petits sobirans hereditaris. Així, el 897, a la mort de Guifré I (Guifré el Pilós), nomenat comte de Barcelona per Lluís el Tartamut el 878, el comtat passà als seus fills -Guifré Borrell(897-911) i Sunyer (911-948)- sense que el rei hi intervingués per a res. En el moment que en fou nomenat comte Guifré el Pilós, el comtat de Barcelona limitava al sud amb el mar, al nord-oest amb el comtat de Girona i des de Sant Marçal, confrontava amb el comtat d'Osona. Més enllà del riu Llobregat, el Penedès era terra de ningú, gairebé despoblada i sempre exposada a atacs i contraatacs tant des de la banda cristiana com de la musulmana. Durant el govern de Guifré, el comtat de Barcelona reprengué el seu límit antic amb la conquesta del Montcau-Sant Llorenç i de Montserrat, així com d'una petita part del Penedès, que continuava sent la vertadera marca (frontera amb l'Islam) del comtat. Tanmateix, arran de l'atac musulmà del 897, en què hi fou mort el mateix Guifré, el Vallès va quedar pràcticament despoblat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada